Diari de Joan Torras

Projecte per al Futur

2006-04-14T12:35:00.000+02:00

El Ple del passat divendres va servir per desestimar les al.legacions que havien presentat els veïns sobre dos projectes del govern de l’Entesa amb el suport del PP.

La urbanització de l’antiga Nacional II, des de la rotonda de l’avinguda Balmes fins a la rotonda de la Carrretera de Manresa, és un afer de primera necessitat, i més tenint en compte que a finals del 2006 o començaments del 2007 està previst que entri en funcionament el nou hospital comarcal. Per tant, cal que els accesos estiguin urbanitzats. Fins aquí, i en benefici de la ciutat, es desestimà l’única al.legació que s’havia presentat en contra del projecte.

En segon lloc, també, es van desestimar les al.legacions que un grup de veïns havia presentat en relació al carrer Comarca, on el grup de l’Entesa+PP han decidit un eixamplament de voreres amb la conseqüent reducció de l’ample per on circulen els vehiches i segurament també la pèrdua de llocs d’aparcament. No tot, però ha de ser negatiu. La pacificació del trànsit és garantida perquè la mesura anteriorment esmentada ho produeix.

Fins aquí, i si l’Entesa tingués un projecte de futur per la zona, es podria parlar d’un principi d’ordenació i modernització del barri amb més fort creixement demogràfic d’Igualada. Perquè, com vaig explicar en el ple, és bo tenir projectes per ordenar el futur de la ciutat i per fer actuacions cal saber què es pretén, com es vol fer i quines són les necessitats de la zona en qüestió. Si el Sr. Alcalde parlés amb la gent (val a dir que això és bo i no perjudica la salut) recordaria que durant aquest mandat i en aquesta zona no s’ha fet cap actuació, a part de la construcció de la rotonda de l’Avinguda Balmes i sabria que el parc dels Set Camins i el seu mobiliari estan molt deteriorats i que els lavabos són infectes.

És bo pacificar el trànsit, és bo mantenir els parcs, voreres i carrers en bon estat, cal substituir el mobiliari que es troba en mal estat. Hem de facilitar que la ciutadania tingui espais de trobada i reunió (tipus centre cívic), llocs on llegir, on poder connectar-se a internet, etc. Això, malhauradament, no ho trobem al barri dels Set Camins; l’equip de govern ni tan sols hi ha pensat.

No volem que tot es faci de cop. Molts barris de la ciutat tenen necessitats semblants, per tant, cal actuar de forma decidida, planificar les actuacions i repartir les inversions. L’any 2005 va ser l’exercici amb el pressupost municipal més alt de la història de la ciutat, i contràriament no va ser l’any de més inversió per als barris. De vegades s’oblida que els diners de les inversions provenen dels ciutadans i és a ells a qui més hauríem de tenir en compte en el moment de la despesa.

El PP pot dir que no li agrada que tinguem projectes per al futur d’Igualada. Ens és ben bé igual. Els ciutadans saben que el futur no s’improvisa, que cal planificació, voluntat i diàleg. Els igualadins tenen el dret de saber com serà la seva ciutat en el futur. Els representants polítics han d’actuar amb rigor i eficàcia. Cal en tot moment mantenir canals de diàleg perquè Igualada sigui en el futur una bona ciutat per a les persones.

Outlet, Comerç per al Futur

2006-04-14T12:27:00.000+02:00

Darrerament, el govern de la ciutat ha tirat endavant, amb el suport de tots els grups municipals, acords com la suspensió de llicències durant un any per a la ubicació d’espais religiosos i de culte fins que no tinguem una reglamentació que permeti que aquests espais es puguin obrir en llocs i instal.lacions que garanteixin la máxima dignitat i respecte tant per als practicants com per a l’entorn. Durant el mes de febrer es va aprovar, també, amb el suport de tots els grups, l’ordenança per regular la instal.lació de locutoris. Crec sincerament que tot això és imprescindible, que buscar el consens és bo i que aconseguir posar d’acord a tots els grups per tirar endavant projectes que socialment són positius per a la ciutat és una bona feina.

No tots els projectes compten, però amb tan ampli suport. Les complicitats són, aleshores, necessàries per tal d’aconseguir allò que es vol fer. Tots trobem justificacions per defensar una postura determinada, el joc democràtic funciona, s’argumenta, es justifica la necessitat del projecte, es troba la majoria necesaria i al cap d’un temps es veuen els resultats. Tots els que han fet possible el projecte n’expliquen el que significa per a la ciutat, el gran avenç que s’ha fet, el que representarà per al nostre futur, etc. ...

Hi ha casos, però que allò que pot ser beneficiós per al col.lectiu, en no ser proposat per qui té la responsabilitat de governar, passa a un segon terme. Aleshores tot és més difícil: fer propostes, buscar acords, marcar objectius, participar, buscar diàleg. Indicar a qui és responsable de governar que allò serà bo per al desenvolupament i el creixement econòmic de la ciutat és molt difícil quan aquests responsables no tenen cap projecte i per tant no volen acceptar el que es proposa. I el que és encara pitjor, com no és un objectiu que s’hagin marcat, el que fan és desqualificar i titllar de mentiders a qui fa propostes.

Aquest és el cas de l’oulet en què un grup de l’oposició té un projecte concret, ben estudiat, però com que l’equip de govern no té projecte clar al respecte, senzillament el menysprea.

La voluntat d’ERC respecte l’oulet sempre ha estat la mateixa i a hores d’ara no crec que ningú pugui dir que no desitja per a Igualada aquest espai. La realitat ens diu que és la forma de comerç que ha experimentat el més alt creixement en el país, també a Europa. La Unió de Botiguers tampoc no veu malament que aquest espai s’implanti a la nostra ciutat. Amb condicions, però que hi sigui. Faltaria una part de l’explicació que abans he fet i que en fora la justificació. Bé, doncs, aquí la tenen: el comerç d’oulet ha crescut al nostre país un 32%. En necessitem cap més de justificació?
Sr. Alcalde, jo diria que li toca a vostè moure fitxa.

Amb dignitat

2006-01-03T17:31:00.000+01:00

“Carod va usar amb èxit la paraula dignitat. Era la campanya del 2003. Llavors vaig creure que, un cop ERC passés pel govern, ho tindria difícil per tornar-la a brandar. M’equivocava” Així començava l’article que Francesc Orteu publicava a l’Avui del dia 3 de febrer. Dignitat és la paraula que millor defineix l’aportació d’ERC al nou Estatut. Dignitat que reclama respecte per a Catalunya i per la decisió del seu Parlament. Dignitat que fa que el posicionament d’ERC, des del seu president fins al darrer militant, no vulgui l’Estatut d’en Mas i que si vulgui l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Dignitat que diu que un poble que ha cedit i que ha donat tant a l’Estat espanyol n’espera respecte, que n’exigeix justícia social i econòmica i que malgrat haver estat insultat i menyspreat no està disposat a claudicar perquè les seves demandes són justes, perquè defensen el sentir i la voluntat d’un poble solidari i treballador.

Des d’ERC defensem el desenvolupament i el sentiment d’aquest país, perquè l’estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya és l’eina que ens ha de permetre guanyar el futur col·lectivament com a poble, no el futur d’uns quants i els seus interessos. No és només fer les coses d’una determinada manera, és fer-les de la millor manera, i la millor manera és la que parla amb concreció, no amb ambigüitats. Volem un estatut per als propers vint-i-cinc o trenta anys. Això ens ho permetia el que vam aprovar el trenta de setembre al Parlament i això no és el que garanteix l’estatut d’en Mas. És un estatut que ens recorda els seus vint-i-tres anys de “peix al cove”, que ha servit per anar tirant, per continuar sent uns ploramiques davant d’Espanya i que ens relega a continuar reclamant i plorant.

Tots li exigeixen a ERC que voti favorablement l’estatut Mas-Zapatero perquè saben que el poble de Catalunya difícilment trobarà creïble un estatut que no compti amb el seu suport. Ens volen com a coartada de les seves renúncies; diuen també que hem de sortir del govern tripartit, que si no estem d’acord amb el PSC i ens quedem al govern és per mantenir la cadira. Jo afirmo que només si volguéssim mantenir la cadira votaríem a favor de l’Estatut d’en Mas, així de fàcil; tal com ha fet ICV-EUA, que sense saber que deia el pacte el van beneir i el van signar.

Finançament, nació, bilateralitat, ports, aeroports.... Res de res. I per això ha calgut tant de treball, tants esforços, tantes expectatives? En un torn de 8 hores (Mas amb 7 ja en va tenir prou) es van enllestir totes les esperances d’aquest país.

No volem l’Estatut Mas-Zapatero. Volem l’Estatut aprovat pel 90 per cent del Parlament de Catalunya.

L’antiga Acadèmia Igualada s’ha enderrocat

2006-01-03T16:18:00.000+01:00

En l’ultim ple de presssupostos, el grup municipal d’ERC va plantejar una proposta que feia referència a l’Alberg de Joventut. Algú pot pensar, què té a veure l’Alberg amb l’enderroc de l’antiga Acadèmia Igualada. A continuació els ho explico. Durant l’anterior mandat, el regidor de joventut d’ERC a l’ajuntament, defensant una part del nostre programa electoral i amb la junta de l’Ateneu, propietària del local de l’Acadèmia Igualada, van iniciar converses perquè mitjançant un conveni entre l’ajuntament i l’Ateneu Igualadí, es pogués iniciar un projecte que acabés amb la construcció del desitjat equipament.

La junta de l’Ateneu i responsables d’ERC vam elaborar un projecte on des del plànol de l’edifici, fins a un estudi econòmic valoràvem la viabilitat d’aquest equipament.

Permetin-me esplaiar-me, ja que aquell projecte, a part de ser econòmicament viable, era socialment desitjable; el lloc, incomparable, al bell mig de la ciutat, al costat de la Biblioteca Central, d’un teatre, d’una pista esportiva, d’un restaurant, a un minut de l’ajuntament, no gaire més lluny del Museu i de molts altres equipaments. Tot això sense oblidar-nos de les botigues de fàbrica i de tota l’oferta lúdica i de restauració.

En lloc d’això i perquè ERC hi estava implicada , l’Alcalde Aymamí va menystenir el projecte i tot adduint causes jurídiques va decidir oblidar-se’n, tot i que amb 35.000.000 milions de pessetes hauríem pogut imcrementar el patrimoni municipal. En canvi, l’Ateneu ha venut aquest espai per prop de 100.000.000 de pessetes. La promotora recuperarà amb escreix la seva inversió i nosaltres com a ciutat haurem perdut la possibilitat d’un equipament necessari i molt ben ubicat.

Tenim moltes possibilitats com a ciutat. Molts són els projectes que es fan, alguns passen definitivament al fons del calaix. No diem que tot el que es plantegi s’hagi de dur a terme perquè sí, però en aquest cas, estem parlant d’un excel.lent projecte i d’una oportunitat única. Els projectes s’han de tirar endavant, no en funció de qui els defensa sinó en funció del que aporten a la ciutat. Les entitats, de tota mena, troben l’Alberg necessari. Hem sentit a dir a l’Alcalde que les entitats aglutinen el bo i millor de la ciutadania. Aleshores, que no tenen raó quan reclamen aquest equipament?

Grup Municipal d'Esquerra

2006-01-03T16:12:00.000+01:00

En l’actual mandat 2003-2007, moltes són les coses que han canviat en la política municipal. Quan acabades les eleccions del maig del 2003 amb uns resultats molt bons per al nostre partit, gairebé tres mil vots i tres regidors (amb 19 vots més, avui en fórem quatre), la ciutat d’Igualada va canviar aquella situació d’empat tècnic decantant-se a favor de les esquerres. Semblava que tot anava bé i que aquesta vegada ERC entraria amb força dins el govern. La nostra decepció, però va començar ben aviat. A la primera reunió que vam tenir amb l’Entesa se’ns va deixar clar que, tot i no tenir majoria absoluta, la seva visió de ciutat i els seus projectes tiraven endavant i perquè no hi haguessin dubtes ens oferien una regidoria de “festes populars”, una altra de serveis municipals i la 2ª tinència d’alcaldia i promoció econòmica.

Iniciaven la tàctica que els havia donat resultats en els darrers anys: només donaven importància a allò que necessitaven per tal d’obtenir el suport per tirar endavant els seus projectes. D’aquesta manera aconseguien que s’enfrontessin el Grup Municipal i el partit. Aquesta vegada, però el guió va patir un contratemps: ni el Grup Municipal es va deixar enlluernar (hagués estat molt fàcil) ni va haver enfrontament amb el partit. Es va negociar fins a on es va poder. Fins i tot es van votar favorablement els primers pressupostos, però davant l’incompliment reiteratiu dels pactes acordats amb el govern i l’apropiació de les propostes que havíem fet i el menyspreu amb què vam ser tractats tot dient davant la ciutat que acceptaven les nostres propostes, però alhora no signaven cap document que comprometés el compliment dels pactes. Això és senyal inequívoc que no estaven disposats a complir els acords.

El panorama actual és prou diferent del que tots havíem pensat inicialment. Crec, però que malgrat les dificultats que hem trobat i continuem trobant, el Grup Municipal està fent un bon treball. Cap de nosaltres tenia experiència en política municipal. Avui podem dir que coneixem molt bé tot el que es necessita per fer una bona acció de govern. Fins fa poc teníem un projecte de ciutat i molta, molta il·lusió. Avui podem afegir-hi també l’experiència que es dóna a l’oposició, on ningú no treballa per tu, on tot ho has de fer tu: recerca, contactes, estudis, debats, presentar propostes, tirar endavant mocions... I el més important, plantejar davant la ciutat que existeix una manera diferent de fer política, de treballar per Igualada, on el que més compta és la ciutadania i el principal objectiu d’ERC és millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans.

No busquem rèdits mediàtics que serien els de dir sí a tot allò que planteja l’Entesa, com fan els escolanets del PP. Això no vol dir que tot el que proposa l’Entesa no sigui bo. En moltes coses podríem coincidir. Però si volem influir en totes aquelles decisions que marquen i marcaran el futur de la nostra ciutat, hem d’arribar a acords en tots els temes que sigui possible, sempre que es tinguin en compte les voluntats del nostre programa. Programa al qual tu i prop de 3.000 igualadins van donar suport.

No ens resta un camí fàcil. L’oposició, no governar, us puc assegurar que és molt dur. I treballem per envoltar-nos de bons col·laboradors. Tots vosaltres sou necessaris perquè el projecte d’ERC tiri endavant i perquè en un futur no gaire llunyà ens recuperem de la decepció que va significar no governar a Igualada i puguem aplicar el nostre programa.

Volem treballar el present per guanyar el futur.

Set-cents llocs de treball i un milió de visitants

2005-11-13T17:18:00.000+01:00

En el transcurs del ple de pressupostos del mes d’octubre el grup municipal d’ERC va explicar a l’equip de govern quins punts trobava a faltar en el pressupost, punts que no vull deixar passar l’oportunitat de repetir: més inversió per al barri de Sant Agustí (ni un euro en el pressupost municipal); definició d’usos de l’antic Hospital (si ho tenen tan clar, per què no es decideixen i ho escriuen); Alberg (els igualadins, de tant parlar-ne, es deuen pensar que ja en tenim, quan probablement som de les poques capitals de comarca que no en té); projecte en promoció económica per l’outlet de botigues de fàbrica que podria suposar la consolidació de set-cents llocs de treball i un milió de visitants a l’any.

Acceptar les propostes d’ERC per part del govern municipal no significava gaire diners, sinó voluntat, ganes, coratge, cosa que de vegades sembla que qui ens governa no té.

Fer un projecte d’usos no val gaire diners. De fet, l’Entesa en farà ben bé mitja dotzena en els propers mesos. Succeeix el mateix amb l’Alberg. El govern ens diu que s’inverteixen més de 700.000 euros en l’antic escorxador, però de l’Alberg ni se’n parla. La voluntat no apareix en cap dels dos primers casos, tampoc en el moment de posicionar-se en l’outlet de les botigues de gènere de punt. L’única voluntat que han expressat és “els vendrem terrenys a preu de mercat”.

I finalment, el barri de Sant Agustí. Sembla que el govern de la Generalitat està disposat a arranjar aquest barri. L’Ajuntament ni aposta ni inverteix.

Vam plantejar a l’Entesa que si s’acceptaven aquestes propostes estàvem disposats a votar favorablement els pressupostos i que els assumiríem com a propis. Se’ns va respondre que això era un xantatge. Jo em pregunto: si quan ERC fa una proposta, no in extremis, com algú va dir, es qualifica de xantatge, què deuen fer quan, segons l’Entesa, negocien amb el PP per arribar a acords. A cas aconsegueixen la submissió del PP a base d’engrunes o és que tenen dos pesos i dues mesures diferents segons es parli amb el PP o amb ERC.

700 llocs de treball i en conseqüència 1.000.000 de visitants a l’any no és cap xantatge. Això és creure en Igualada i apostar-hi. Això és el que cal fer.

Ple 27 de setembre de 2005 - Ajt. Igualada

2005-11-01T17:22:00.000+01:00

Quan l’any passat en el ple de pressupostos vam dir que aquests estaven fets a la baixa a l’hora de reflectir els ingressos derivats de les taxes i dels preus públics, ja constatàvem que si era així, permetria a l’Entesa plantajar modificacions de crèdits, si a tot això afegim la venda de CAL FONT, tot queda més clar. Aquesta venda, després de modificar-ne els usos, va permetre tres o quatre anys més tards una venda avantatjosa per a l’Ajuntament.

Dues modificación de crédit de 15 i 13 milions d’Euros. Un pressupost consolidat de prop de 40.000.000. 7.500.000 dels quals dedicats a inversions. Aquests són el números de l’ENTESA per al 2005. Parlem, però, d’aquesta modificació i dels seus números, parlem d’on surten els diners i en què els gasten.

En ingressos tenim una part de la venda de CAL FONT. Uns 6 milions i escaig.
També 4,5 milions d’Euros de la venda de les parcel.les de la Plaça Catalunya i 2,2 milions de pessetes de la venda dels terrenys de l’Avinguda Gaudí. Tot plegat, 12 milions d’Euros que surten de la venda de patrimoni

Com gastem

100.000 Euros per acabar el 2n pis de l’Ateneu. Ja era hora. Fa dos anys que ERC ho demanava.

1.150.000 Euros per Complex les Comes.
Estudi nova piscina 240.000
340.000 vestidors Les Comes (Des que tenim camp de gesta artificial és una gran necessitat).

URBANITZACIÓ PARC EMPRESARIAL

Deia divendres, l’Alcalde als empresaris i expositors quan parlava de generar negoci i de tirar endavant nous projectes “VOSALTRES QUE EN SABEU...” i en una altra part del discurs els deia: “CONTINUEU FENT DE GRANS EMPRENEDORS”. Ens preguntem com una oportunitat única perquè l’Administració i els sectors econòmics i la iniciativa privada endaguin projectes com la futura urbanització i desenvolupament del parc empresarial, l’Ajuntament s’oblida d’ells. L’Ajuntament no s’hauria d’hipotecar tant.

És compartint projectes i engrescant la iniciativa privada, una bona manera de dinamitzar l’economia.

Ajuntaments governats pel PSC i ERC han endagat projectes d’aquest tipus amb resultats molt reeixits. Una exemple el podem trobar a REUS, capital de comarca que té endagades diverses empreses seguint aquest model mixt.

A l’hora de noves iniciatives, com és el cas de FAGEPI que va endagar un estudi per saber si era viable un outlet per empreses tèxtils a la nostra ciutat, després que s’hi impliqués el govern de la Generalitat aportant diners per completar aquests estudis, veiem com l’única opció que els dóna l’Ajuntament davant la demanda d’espai on ubicar aquest gran centre, és oferint-los sòl a preu de mercat en lloc de crear una empresa público-privada. Aquests és un exemple de les oportunitats que podem deixar passar si ens entestem a fer les coses només des de l’àmbit estrictament municipal.

Vendre’s patrimoni per pagar les obres d’urbanització del mateix espai. No fora més fácil treballar conjuntament aportant com a ciutat els actius que tenim (terrenys) i demanant a la iniciativa privada que compartís el risc amb nosaltres. Si no es fa la venda ben aviat haurem d’anar fent modificacions per pagar els futurs dèficits que aniran generant les obres d’urbanització, tal i com va passar durant uns anys amb la venda deCAL FONT que la posàvem en cada pressupost.

Llengua i Pertinença

2005-10-01T17:18:00.000+02:00

Aquest divendres 9 de setembre, amb motiu dels actes organitzats per l’Ajuntament per celebrar l’11 de setembre, un grup d’afortunats vam assistir, al Saló de Sessions, a la conferència que va pronunciar el Doctor en Filología Catalana Joan Solà sobre Joan Coromines, un savi universal al servei de la nostra llengua; en paraules d’Espriu dedicades a Pompeu Fabra “a salvar els mots de la nostra llengua”.

No pretenc explicar res sobre Coromines, ja que el doctor Solà en va fer una glossa magnífica i jo al seu costat poc podria aportar. De vegades, escoltem el que ens diuen i sovint qui en fa l’explicació resta en segon terme. Però de qui voldria parlar és d’aquesta persona i de l’entusiasme amb què ens parlava. Molts estudiants igualadins han gaudit del seu mestratge a la facultat, d’altres en tindrem un record. Record de les seves paraules quan parlava de Coromines, l’apassionament amb què ho feia, la llum de la seva cara citant el seu mestre i amic quan aquest últim es referia al seu país i a la seva llengua, com assaboria els mots, com feia èmfasi en una anècdota quan l’alhesores ministre de cultura Jorge Semprún va concedir un premi a Coromines que va rebutjar.

Va ser una hora intensa, enriquidora, de sentir parlar d’allò que és notre, d’allò que estimem, d’allò que sentim amb tots els sentits. Per a molts va ser un recarregar piles per continuar lluitant i no defallir en l’esforç diari davant dels atacs i sovint amenaces que pateéis la llengua per part d’uns “veïns” que no han fet mai cap intent de respectar-nos, però també lluita contra la indiferència i l’acomplexament dels de dins, dels que tot i parlar en positiu de nosaltres, s’acomplexen a l’hora d’enraonar i d’actuar com a catalans. Aquests que amb les seves renúncies, d’idioma quan convé, de símbols, quan toca, pretenen que perdem el sentit de pertinença. Aquests mateixos que defensarien sense dubtes els mateixos drets per a qualsevol poble o minoria d’arreu del planeta, vés per on, si es tracta de fer-ho per nosaltres mateixos no ho troben gaire cosmopolita.

Per sort, no tots els dirigents polítics abdiquen del seu país. Però sí a casa meva, on en festes assenyalades s’amaga la identitat amb l’absència de banderes (fins i tot la d’Igualada). Penjar la nostra senyera quan pertoca no és un acte provincià ans al contrari, és un acte normal de gent digna que creu en el seu país.

Conferència Joan Torras (Juny 2005)

2005-09-01T16:47:00.000+02:00

D’aquí a pocs dies es compliran dos anys de la constitució de l’últim cartipàs municipal. És, per tant, el moment de fer valoracions i encarar la resta del mandat, i també el moment òptim per explicar quins són els reptes i com els hem de fer front. És per tant una conferència feta des del convenciment que moltes i moltes coses estan encara per fer i que la implicació de la societat civil esdevé clau per enfrontar-nos al futur.

Avui, com a ciutat, vivim un moment clau. I un clar exemple n’és la transformació que viuen els dos sector econòmics més importants, el tèxtil i l’adober. Cal una profunda revisió del nostre model de competitivitat i dibuixar un nou horitzó tant per a la ciutat com per a la comarca que fugi de la conjuntura del moment.

La nostra Igualada no pot anar, ciutadans per aquí, empresaris per allà, polítics fent estudis... Prou d’estudis! N’hem fet molts. És hora de passar a l’acció. Cal actuar. Dur a la pràctica aquests estudis que de vegades només serveixen per aparcar projectes.

En política, com tot en la vida, no existeixen els escenaris perfectes, però tampoc tot és blanc o negre. El camí que hem de recórrer és ple d’obstacles i reptes, però també d’oportunitats que hem de saber aprofitar.

Necessitem iniciatives. Cal donar suport a aquells que les tenen. Creiem en les persones; les ajudarem; els farem costat. Tenim futur, si volem. És per això que necessitaré la seva complicitat perquè la ciutat que tots somniem es converteixi en una realitat.

Planificació de la ciutat i del creixement
Igualada és una ciutat amb poc més de 37.000 habitants, amb un terme municipal petit, on a part de les persones, s’hi han instal·lat indústries, serveis, comunicacions. La possibilitat de nous espais per on créixer s’ha reduït en les darreres actuacions: Polígon, Pla de la Massa. Però quina serà la població de la nostra ciutat el 2020? Com volem gestionar el nostre creixement? On viuran les persones? Qui volem atraure? Volem famílies noves, noves parelles, professionals tal vegada. Com hem, doncs, de gestionar el territori? Volem un creixement sostenible? Hem de ser Igualada i prou? O pel contrari, hem de veure el territori de forma més àmplia. Pensant en el que a ERC denominarem Gran Conca: Arriba fins Jorba i Copons passant per St. Martí de Tous anant per Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, la Pobla i Capellades i arribant fins a Castellolí i Òdena, i tot el que aquesta àrea encercla. Aquest conjunt de poblacions compta a hores d’ara amb més de 65.000 persones. Per tant, amb el ritme de creixement actual podem plantejar-nos d’arribar entre el 2020 i 2025 als 100.000 habitants.

Igualada, com tot Catalunya, no es troba exempta al fenomen més transcendent d’avui que és la nova immigració. Des del món municipal, poques són les competències en aquesta matèria, però cal actuar de forma rigorosa i pedagògica de tal manera que no es generi un rebuig, però fent entendre que l’adquisició de drets comporta l’acceptació de deures. Només així aconseguirem l’equilibri necessari per a la integració i la convivència.

El futur d’Igualada és el futur de la Gran Conca. Per què dic això? Doncs perquè el creixement sostenible passa inexcusablement pel conjunt d’aquest territori. Només fent-ne una bona gestió i amb el pilot de la mobilitat com a referent farem una bona planificació territorial que serà clau per al desenvolupament del futur.

Definir correctament que és sòl urbà, quin i on és el sòl industrial, quin sòl dediquem al sector terciari i quin és l’espai verd. Em refereixo a l’anella verda que corona a hores d’ara aquest territori i que cal conservar per tenir i mantenir una bona qualitat de vida.

Dins l’àmbit territorial urbà ens cal definir els eixos comercials. Totes les ciutats tenen eixos comercials que han sorgit de forma espontània. Cal potenciar i donar-hi el suport necessari i no entestar-nos a crear eixos inexistents i que acaben en un no-res, tot i generar expectatives i sovint operacions especulatives. Cal conjuntament amb els sector professionals UBIC, UE, BOTIGUES DE FÀBRICA, treballar perquè la frase “ on hi ha comerç hi ha vida”, i jo afegeixo “hi ha vida de qualitat”, esdevingui una realitat.

Hem de definir també altres eixos com el cultural. Cal aprofitar les sinergies existents i dotar del màxim relleu a certàmens com el ZOOM o la mateixa Festa de Reis, i fer de la MOSTRA DE TEATRE XARXA (se n’han fet 14 edicions a Igualada) un referent com és la Fira del Teatre a Tàrrega, Música Viva de Vic o d’arrel Tradicional a Manresa. Hem de voler-nos situar dins les ciutats que en el món de la cultura són a la “Champions League”.

No vull oblidar un eix que dóna poc a parlar a casa nostra, però que si l’encarem adequadament pot ajudar a tota la nostra àrea; és el turisme. Aquesta és una aposta de futur que hem de guanyar. No Igualada sola, però sí des d’Igualada. Hem de dotar la comarca dels serveis necessaris perquè el turisme esdevingui una activitat econòmica potent. L’arribada de la gent que ens visita per comprar a les botigues de fàbrica, l’hauríem d’aprofitar perquè visitessin museus com el de Cal Granotes, o el del Molí Paperer, recorreguts pel Rec, els Castells de Marca, Turisme Rural per l’Alta Anoia. Aquest turisme, amb un bona planificació dels dos eixos abans esmentats, acabarà convertint-se en una activitat molt important. Però encara cal posar-hi la primera pedra.... Encara no tenim senyalització d’espais d’interès per als visitants, informació disponible durant els caps de setmana, etc.

Cal que planifiquem la ubicació de les zones verdes del futur alhora que fem una bona gestió de les que ja existeixen. Hem de definir claríssimament una zona per als vehicles a motor i una altra per a les persones. llocs com el passeig, desaprofitat, amb l’amplada de què disposa, sense desnivells, fa viable la creació en la zona central d’un espai d’ús per a bicicletes, a l’estil de la Diagonal de Barcelona, que ens permet anar des de l’estació fins a diferents punts de la ciutat amb rapidesa i sense perill.

Estem a punt d’acabar l’arranjament del carrer del Rec i haurem perdut l’oportunitat de crear un altre itinerari important: Vilanova del Camí, Igualada, Sta. Margarida de Montbui, units per un carril per a bicicletes. Així no es planifica el futur.

“Piatonalitzar” el centre de la ciutat comporta la necessitat de convèncer les persones que durant els caps setmana han de donar vacances als vehicles i que passejar s’ha de convertir en un plaer. Perquè és caminant que coneixem i descobrim la ciutat i la ciutat ens bé a trobar, perquè és caminant que ens relacionem amb les nostres conciutadans i perquè caminar ens dóna una mesura en temps i espai més humana i en definitiva perquè això ens permet una millor relació i comunicació amb els altres.

Des de l’Ajuntament haurem gestionat de forma adequada l’entorn i el trànsit a motor. La pau que transmet veure gent passejant pel centre de la nostra ciutat, sense sorolls ni perills, serà una de les prioritats, una d’aquelles mesures a implantar, amb el consens necessari. Aquest també serà un atractiu més per aquells que ens visitin. La imatge que donem a l’exterior és el millor reclam per aconseguir nous visitants.

Creixement de ciutat
No tot s’acaba dient creixement vertical o horitzontal, perquè si fos així, tots diríem horitzontal. El creixement ha de ser sempre respectuós amb l’entorn i les persones.

Dins els Pla General d’Igualada tenim previst el creixement de forma ordenada a la major part de la ciutat. Tot i així algunes actuacions no s’han fet en clau de futur. Així podríem parlar del Polígon Industrial que va ser creat per fer sortir l’activitat industrial del centre de la ciutat, qüestió amb la que estaríem totalment d’acord, però després hem construït habitatges altre cop al costat de les indústries, i això és repetir un esquema que no és correcte. Ja l’hem vist en el passat quan aquesta situació es produïa en el casc urbà. I ara l’hem tornat a repetir. No és un bon exemple de planificació. Tampoc no va ser encertada l’opció del Pla de la Massa: hi teníem molts equipaments i en canvi es va optar només per un creixement horitzontal. Quan una ciutat té un terme municipal tan petit com el nostre, aquest creixement no és sempre la millor opció.

En el futur tindrem reptes. El barri de les adoberies pot ser un dels darrers exemples dins el terme municipal d’Igualada per equilibrar el creixement de la ciutat. En aquest espai podrem decidir com ha de ser el creixement. No només d’habitatges, sinó de serveis, equipaments que hauran de contribuir a millorar la qualitat de vida de la Igualada del 2025.

Amb la creació del registre patrimonial sabem quins són els espais que haurem de garantir el manteniment. I fer manteniment no vol dir evitar que caigui i prou. Vol dir rehabilitar, vol dir utilitzar. Només així, garantint-ne l’ús podrem fer un bon manteniment.

L’Escorxador és un clar exemple del patrimoni que cal rehabilitar.
No podem quedar-nos en definicions d’ús dins el Pla d’Acció Cultural d’Igualada. La construcció de l’Escola d’Arts Gaspar Camps (un equipament que esperem que no desaparegui), la rehabilitació de les parts que es podrien convertir en un gran auditori o sala d’actes, etc. També, i per optimitzar l’espai, es disposaria de lloc perquè les entitats de tot tipus poguessin realitzar les seves activitats.
La ubicació dels serveis bàsics com l’Hospital, la Policia, els Centres d’Atenció Primària, les Escoles i Instituts han estat ja definits. Per tant, difícilment en el futur tindrem modificacions importants. Cal pensar, però, que molts d’aquests serveis no pertanyen exclusivament a Igualada, sinó que són serveis de capital de Comarca i que per tant, la seva situació haurà condicionat no només el creixement de la ciutat, sinó la xarxa de carrers i vies de comunicació que porten els seus usuaris des de les terminals d’autobusos i ferrocarril fins al lloc del servei.

En el futur haurem de tenir molt present que la ubicació d’un nou servei bàsic hauria de tenir en compte el fet de la situació per tal d’accedir-hi amb facilitat, tant per als igualadins com per als anoiencs.

Comunicacions
L’autovia Lleida-Barcelona es mostra clarament insuficient per absorbir el volum de circulació actual. Tots hem pogut comprovar com darrerament, després de l’obertura de l’últim tram, la circulació s’ha incrementat, cosa que va en detriment de la seguretat i del temps emprat en direcció a Barcelona.

Eix ferroviari – A Barcelona en 35 minuts.

Crec que no s’ha de renunciar a aquesta aspiració perquè una part important del desenvolupament futur passa per millors comunicacions, no només amb Barcelona sinó amb les capitals de comarca properes. Però en l’àmbit del transport públic, el més ràpid, el que transporta més gent, el més segur, el més ecològic, sense caravanes és el tren. Tenim dret i hem de reivindicar la millora de servei de la línia de tren. Igualada té a l’alcaldia un partit polític, el mateix que Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. Aquest partit polític també governa la Diputació i és al Govern de la Generalitat. Mai no hem vist tots aquest responsables polítics, de bracet, i reclamant amb energia i fermesa al govern de Catalunya, per exemple, solucions en el transport, en comunicacions en telecomunicacions, en la greu crisi industrial de la Gran Conca. Estan perdent i ens estan fent perdre una oportunitat històrica per la recuperació de l’oblit en què sempre ens ha tingut el govern de Catalunya. L’Anoia ja ha perdut massa trens. No en podem perdre cap més. Segurament, a la Generalitat hi han anat tots, però sols, individualment, quan el futur és el mateix per tots.

També l’eix transversal ens permetrà obrir relacions amb altres zones del país amb què habitualment no hem tingut connexió. Si ens fem la pregunta “d’Igualada a on?” L’única resposta és en direcció a Barcelona. No cap a Lleida o cap a Manresa o Vilafranca del Penedès. Sembla com si les vies de comunicació només servissin per anar; també serveixen per venir. I Si convertim Igualada en una ciutat plena d’atractius, com ja he esmentat abans, aconseguirem fer venir molta gent d’arreu del país.

Menció a part mereix el transport dins la ciutat i dins l’àrea de la Gran Conca. Planificar un transport urbà de forma diferent, entenent la realitat de la ciutat i de la seva gent. Tenint en compte els llocs emblemàtics que la gent ve a visitar i on no es pot arribar sense transport públic. Posaré l’exemple del Cementiri Nou, del prestigiós arquitecte Enric Miralles, que rep la visita de molts estudiants d’arquitectura que arriben a Igualada després d’una hora i 30 minuts amb FF.CC. Quan trepitgen Igualada, no troben ni una parada d’autobús, amb prou feines un taxi i gairebé cap indicació de com anar-hi.

Cal analitzar les necessitats de la població i fer itineraris més adients a les demandes del present. Tenim zones en què el creixement urbanístic reclama el transport públic com a alternativa al vehicle privat. És l’unica manera de crear hàbits que en primera opció triïn el transport col·lectiu. Consideració a part mereix el polígon industrial. Només es pot anar a les empreses existents amb vehicle propi. Els embussos, els aparcament en dobla fila, les operacions de càrrega-descàrrega de camions al mig del carrer són conseqüència de la gran quantitat de cotxes aparcats per arreu.

En el món de les telecomunicacions reclamem per a la nostra ciutat i comarca l’arribada de la banda ampla i una millor cobertura en la telefonia mòbil. Però a l’hora ens cal utilitzar el que ja tenim. Si reclamem noves tecnologies, hauríem de fer millor ús de les que ja tenim. Jo convido a consultar la plana web de l’Ajuntament d’Igualada. Alguna cosa s’hi pot consultar, però hi ha ajuntament de la comarca que la tenen millor. Sense parlar de com són les de capital de comarca semblants a Igualada. La possibilitat no només de fer consultes sinó també algunes gestions. Si les entitats poguessin demanar a l’Administració des de l’ús d’espais fins a assessorament tècnico-legal, estaríem optimitzant uns recursos que permetrien estalviar temps i diners.

Definits fins aquí territori i mobilitat, cal endinsar-nos en les necessitats de les persones i la seva qualitat de vida. Hem de començar per l’habitatge, un dret segons els governs; una necessitat per a tots aquells que inicien una nova etapa de la seva vida; per als joves que es volen independitzar i per als quals no hem d’escatimar esforços. Cal doncs, una borsa d’habitatge per als joves. Certament, en els darrers anys s’han endegat polítiques per anar pal·liant aquesta necessitat social. La realitat, però, ens diu que l’únic habitatge per a joves és el que tenim a la Plaça del Rei i que per tant, la necessitat dels joves en aquest àmbit no s’ha arribat a cobrir perquè a l’hora de la concessió dels sis primers habitatges es va fer palès que la demanda era molt superior a l’oferta.

Al començament d’aquest mandat es va anunciar la construcció d’habitatge joves al barri de Montserrat. Aquest punt, fins i tot ha servit per negociar un vot favorable a uns pressupostos. I Ja veurem si a final d’aquest mandat tindrem enllestits els habitatges del carrer de la Soledat, actualment en fase d’execució.

Tot i que la missió dels Ajuntaments no és la de fer la competència a les empreses constructores, creiem que a canvi de beneficis fiscals s’han de poder negociar habitatges més econòmics o de protecció oficial per a joves; també, coneguts els propietaris d’edificis en mal estat o buits, es podria negociar amb ells la possibilitat d’un mercat d’habitatge rehabilitat. De manera que es pogués crear una borsa d’habitatge adequada a les necessitats reals de la població. També hem de parlar de la necessitat d’habitatge que el Departament de Benestar Social hauria de poder gestionar. Aquí es fa imprescindible una borsa de pisos per donar resposta ràpida a aquelles necessitats de les persones més desafavorides de la nostra ciutat ( famílies que perden la feina i acaben essent desnonades, gent gran que no poden assumir el lloguer, aquells que arriben a la nostra ciutat i necessiten de pisos pont durant un curt espai de temps fins que aconsegueixen situar-se
i especial menció el cas de les dones maltractades que no poden continuar vivint sota el mateix sostre de qui les maltracta).

Treball
Aquest punt mereix un tractament especial. Hem d’aconseguir recuperar l’autoestima dels ciutadans, de tots els sectors dinamitzadors de la nostra ciutat, dels empresaris, dels emprenedors. Igualada ha estat referent en el país tant en el sector del tèxtil com en el de l’adob de pell. S’ha parlat de nosaltres amb respecte i reconeixement. Cal que retornem aquestes condicions als sectors econòmics igualadins. Només així, la creació de noves empreses amb nous capitals, la generació de llocs de treball amb valor afegit més gran, l’elaboració d’estratègies de futur per captar noves inversions que permetin modificar la concentració empresarial en sectors madurs com els que tradicionalment han estat els nostres. Apostar claríssimament per la diversificació. Aquest fóra un primer pas i molt important. Apostar també per la diferenciació. Aquesta diferenciació ha estat un punt fort en diverses empreses igualadines, per tant cal accentuar l’aposta per tots aquests capitals per millorar les nostres estratègies de comercialització i distribució, promovent directament la internacionalització dels nostres productes.

En els darrers anys s’ha parlat de la manca de sòl industrial que tant ha afectat la implantació de noves empreses a la nostra zona. Però mentrestant, què ha fet l’administració local? Sovint, hem sentit a parlar de la desaparició dels adobers en la zona on estan ubicats i que el Rec sigui la zona de creixement urbà del futur. Tot i això, caldria saber doncs, dues coses, primer on s’ubicaran les empreses adoberes? I segon, si el seu lloc no és l’actual, per què s’ha construït una depuradora que condicionarà la reconversió d’aquest sector?

La situació futura d’aquestes empreses s’haurà de negociar amb els municipis veïns.

Per fer front a la crisi dels sector tradicionals i a les seves conseqüències s’han d’elaborar noves estratègies.

Cal anar del paleolític al neolític; deixar d’esperar que les empreses vinguin per anar nosaltres a buscar-les.

Hem de ser capaços d’establir convenis de col·laboració amb municipis de la Xina el del Marroc, com ja han fet empreses del sector adober, per mantenir lligams que ens permetin tenir-los com a socis estratègics a la zona. Fomentar la cooperació entre empreses amb productes complementaris, creant consorcis, plantejant estratègies de mercats com un clúster que ens permetrà arribar en conjunt on difícilment hi arribaríem individualment.

Cal impulsar formació específica en els àmbits que el mercat ens demandi.
I aprofitar aquí per eliminar les pràctiques discriminatòries de gènere promovent la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en el terreny laboral, però també en el formatiu i aconseguint finalment la implicació plena de les dones en tots els àmbits de la societat. Tenim una oportunitat de restituir a les dones uns drets que els sectors productius tradicionals els hi havien pres, encasellant-les i reduint la seva feina als últims graons del procés productiu, també el més mal pagat.

Si volem ser forts hem d’estar ben preparats professionalment. Fítex i Aica en l’àmbit de la innovació fan una tasca important, però la comercialització, la distribució i la creació han de ser objecte d’un tractament formatiu de primer ordre.

Finalment, ens cal potenciar el comerç de ciutat. Sobretot el del centre de la ciutat. Quan a l’inici de les meves paraules parlava d’un lloc per als vehicles a motor i un altre per a les persones, em referia a això. El tancament del centre de la ciutat els caps de setmana ha de ser una de les prioritats en el futur, ampliar també la zona de vianants i fomentar activitats complementàries de caràcter lúdic per fer més atractiu encara el comerç. Caldria dotar la nostra ciutat del primer Factory outlet urbà de Catalunya. No només amb empreses de la nostra ciutat. Locomotores com Nike, Camper, Zara... hi siguin presents juntament amb les nostres marques.

El Turisme es considera una activitat econòmica de futur a la nostra Comarca. Jo mateix ja n’he parlat al començament. Ens cal promocionar el patrimoni de la ciutat, tant el tangible com l’intangible. Cal fomentar les rutes d’interès cultural i gastronòmic. Hem de potenciar les entitats d’Igualada i les activitats de projecció exterior: La mostra Xarxa és un clar exemple de Fira consolidada. S’ha de promocionar com un mercat de projecció nacional, sense oblidar-nos de la festa de Reis, els Tres Tombs, el festival de Cinema Zoom, l’Anòlia, L’European Balloon Festival i l’Aerosport, sense detriment d’altres fires de caràcter professional com Maq&Punt, Maqpaper, etc. Trobem a faltar un ressò més ampli d’aquests esdeveniments en el mitjans de comunicació nacionals.

Vull fer referència per acabar aquest apartat, al Mercat Municipal i quina és la seva situació actual. La meva proposta és clara, els paradistes ja la coneixen. Ara vull que la sàpiga tothom. Hem millorat el mercat. Estèticament és més bonic. No en tinc cap dubte. Per què no s’ha planificat el futur? Per què s’actua sempre en clau de present? Hagués calgut una modificació interior de les parades. Qui governa Igualada ha de decidir l’horari d’obertura del mercat i cal ser valent: s’ha d’obrir cada dia, matí i tarda. Només així aconseguirem afluència de gent al mercat. Els hàbits de vida han canviat molt amb la incorporació massiva de la dona al treball. Per això cal uns horaris adequats a la realitat social i econòmica.
Les parades dels ambulants han de sortir al carrer, com es fa a la majoria de mercats del país. S’amplia l’oferta, es millora la competitivitat i s’aconsegueix un gran reclam.

La manca de lideratge i coordinació en la promoció econòmica de la ciutat és clara: no s’ha planificat. El fet de no haver exercit cap pressió per aconseguir les infraestructures que les nostres empreses necessiten, s’ha fet ben palès. Al carrer es diu “Ens volen ajudar quan ja en quedem pocs”.

Necessitem algú que cregui en el futur econòmic de la ciutat. Dir en aquests moments que malgrat els tancaments d’empreses, tenim més altes a la Seguretat Social i per tant que es recuperen llocs de treball, és no dir les coses pel seu nom. Certament es creen noves empreses: autònoms. Però la veritat és que cada vegada més igualadins treballen fora. Així és com mantenim, segons alguns, bones dades. La realitat ens diu que, industrialment parlant, som més febles.

Empresaris, emprenedors: Us necessitem. Igualada us necessita. Cal que torneu a liderar amb el vostre esforç aquests àmbits de mercat on sempre heu estat capdavanters. I a vosaltres, als que esteu en sectors diferenciats, cal que sumeu esforços perquè Igualada tingui i mantingui un teixit industrial imprescindible per al futur. Sense vosaltres ni aquest, ni cap projecte tindrà futur. No podem oblidar que l’economia productiva és l’engranatge principal que crea riquesa i ajuda a mantenir l’estat del benestar. Esteu complint doncs amb una funció social molt important.

Abans de continuar crec que ha arribat el moment de parlar d’un col·lectiu molt important i que creix dia a dia. És el de la nostra gent gran. Per a ells la ciutat mai no farà prou. La Igualada del present és la Igualada del seu esforç i si avui estem més bé i tenim una societat millor és el fruit del seu treball. També ells han patit, en el passat, situacions de recessió econòmica. També s’han desanimat. Alguns d’ells fins i tot ara els costa arribar a final de mes. Homes i dones, però, permeteu-me, sobretot les dones, les que viuen més i les que pitjor ho passen. Pensant en tots ells la ciutat hauria d’esforçar-se per millorar la seva qualitat de vida. És veritat que el govern ha treballat per ells, tots hem donat el nostre suport en l’ampliació de la Residència Pare Vilaseca, que a més de places per a residents també compta amb una centre de dia. L’actuació a l’antiga guarderia Sant Jordi que esdevindrà, a la tardor, un Centre per a malalts d’Alzeimer. La construcció d’habitatge tutelat per a la gent gran també serà un bon exemple de les accions dutes a terme per l’ajuntament. Tot i que nosaltres tenim un projecte més ampli que es podrà dur a la pràctica quan l’àrea de l’actual Hospital quedi fora de servei. Aquest és un compromís que jo assumeixo. Mentre, però, podríem fer alguna cosa més per a ells. Evitat que la gent gran i la no tan gran pugui prendre mal en els nostres carrers. De tant insistir-hi, l’actual govern està millorant alguns. En queden molts. Jo dic, en queden massa.

Serveis socials
Els Serveis socials, per una banda, tendeixen a entendre’s com un calaix de sastre de tot allò més dificultós o que no poden resoldre altres àmbits municipals de serveis a les persones. Pateixen d’un sistema de gestió poc clar, amb competències i recursos atorgats per lleis autonòmiques de forma limitada. Els serveis socials actualment, atenen una minoria (casos clars d’exclusió social), però podrien atendre una àmplia majoria de ciutadans del municipi (tots aquells que no es poden permetre pagar determinats serveis privats d’atenció a persones amb situacions temporals de dependència –malalts, gent gran, infants, dones maltractades, etc.-). També són un àmbit amb poc relleu dins l’organigrama municipal. Cal entendre aquest servei com a part fonamental de la política municipal, amb programes i línies d’actuació transversal. Cal establir una política de compromís amb el sector privat (entitats, empreses de serveis, cooperatives, voluntariat...), amb la finalitat d’executar conjuntament els programes i línies estratègiques (convenis, subvencions), fer la promoció de l’acció voluntària, activar el Consell Municipal, etc. S’ha de pensar en invertir en les persones, és a dir, en uns serveis socials per a tothom.

Si fa una estona parlava de la gent gran, ara ho vull fer del jovent, la gent més crítica amb els polítics, la més inconformista (com ha de ser) i per a ells, l’ajuntament no ha de ser un obstacle, sinó ben al contrari, una eina de suport veritable en qüestions tals com l’habitatge (abans esmentat), l’ocupació, el lleure, la formació, les festes, les entitats en què participen, etc.

Si parlem d’ocupació i treball per als joves cal que fomentem entre ells l’ús del servei municipal d’ocupació (centre de serveis per a l’ocupació), cal la creació d’una assessoria laboral que informi als joves del seus drets i dels seus deures en el món del treball i que els permeti realitzar totes aquelles consultes, de forma gratuïta, sobre el mercat de treball i el seu funcionament. També és necessari elaborar un programa de foment de la creació de noves empreses.

Parlem, ara de la formació d’aquests joves, es fa necessària la creació d’un ens (una fundació) on els centres de Formació Professional, per un costat, una representació dels empresaris, UE, per una altra, i la col·laboració municipal en els inicis, per tal de fer-ne la gestió, elaborin una relació de necessitats formatives reals de la Gran Conca i imparteixin aquests cicles perquè el jovent tingui, a casa nostra, i faig èmfasi en això de casa nostra, un ventall de cicles formatius que li permetin escollir allò que més s’ajusti a les seves capacitats i que a l’hora li garanteixin, dins el possible, una sortida professional a la Gran Conca. Aquest ens, existeix a Manresa, es diu Fundació Lacetània i convido els implicats a cercar informació i que vegin la gran tasca que s’ha fet al Bages.

Si l’ajuntament fa passos en aquest sentit, el jove trobarà un aliat que li dóna suport. Farem confiança als joves, els escoltarem i procurarem donar resposta a les seves inquietuds. Només a tall d’exemple, els problemes que van existir i els obstacles amb què es van trobar quan van voler organitzar “la collonada”.

Hem de realitzar polítiques actives i transversals que vagin més enllà de l’organització d’actes puntuals i que se centrin en oferir solucions a les necessitats dels joves. Cal convertir el consell de joves en l’eix de totes les actuacions juvenils que es fan a Igualada i que aquest sigui l’òrgan que faci les propostes de les polítiques de joventut. La informació del jovent és bàsica. Cal una pàgina web concreta o municipal, o altres mecanismes que facilitin els transvasament d’informació entre ajuntament i joves en forma bidireccional.

Una política de joventut efectiva requereix d’equipaments propis pels joves i pensats per a l’ús que se’n farà. La construcció de l’alberg juvenil ha de servir per obrir i donar a conèixer la ciutat als joves i ser un referent en la promoció turística juvenil de la ciutat. Permetrà als joves organitzar trobades i fomentarà l’estada a Igualada dels estudiants forans. Sens dubte, és un equipament fonamental per fer la ciutat més accessible als joves. Jo assumeixo aquest compromís. Els joves tenen una gran mancança d’equipaments esportius gratuïts per gaudir-ne en el seu temps lliure. Creiem que cal fomentar la construcció d’aquests equipaments en diferents barris i fer-los un espai de trobada i reunió. Cal combinar els espais per a infants amb els dels joves per facilitar-ne la convivència.

Per tancar aquest apartat vull parlar de l’Anòlia. Aquest és un festival de música al carrer que s’ha de convertir en dels més importants dins de l’àmbit nacional. Cal redefirnir-ne els objectius i el format. Creiem que l’ajuntament n’ha de passar a ser un promotor més i deixar fer les gestions a les entitats i al propi jovent. En el mandat anterior, una edició es va fer d’aquesta manera i la implicació i participació de joves i entitats va ser més gran i reeixida.

Necessitem els joves com a ciutat de present per aconseguir un millor futur. Volem la vostra implicació. Només així farem una ciutat més plural i més justa.

Cultura i Festes
Parlem ara de cultura, la germaneta pobra de totes les administracions. Cal que ens comencem a creure una política cultural activa i dinàmica. Tenim definit en el Pla d’Acció Cultural d’Igualada un conjunt teòric de bones intencions però, com d’altres estudis, s’ha quedat encallat en un calaix. Li haurem de treure la pols i pensar que una política cultural proactiva és possible a Igualada. Quant de temps ens caldrà esperar per a que s’acabin d’una vegada el Teatre de l’Ateneu. Fa tretze anys que s’està arreglant. Volem un teatre que estigui al nivell dels d’altres capitals de comarca.

En referència al teatre per a adults, cal fer una programació amb les millors obres de teatre que es representin al Principat perquè les puguem veure a Igualada. És hora que apropem la gent al teatre amb polítiques creatives i incentivadores.

La Biblioteca és cultura. Reconec que tenim unes magnífiques instal·lacions i un personal altament qualificat al seu servei, però els horari en algunes èpoques de l’any s’han demostrat clarament insuficients, així com la manca de personal que es necessitaria per cobrir una ampliació horària.

Els dos centres cívics de la ciutat fan un bona tasca en programació cultural i també en integració i cohesió en els barris on són ubicats.

També les entitats són cultura. La majoria de les activitats que fan que les persones es moguin i s’impliquin en la societat tenen el seu punt de partida en les entitats. Centenars de persones que aporten el seu gra de sorra perquè la nostra sigui una de les ciutats amb un teixit associatiu més divers i a qui sovint se’ls escatimen recursos, suports i reconeixement.

La ciutat s’ha d’aprofitar de la seva existència, de la seva capacitat d’organització. L’Ajuntament, doncs, hauria de donar el seu suport a tantes i tantes iniciatives que des del món de les entitats supleixen de vegades la manca d’iniciativa del propi ajuntament.

He manifestat sovint el meu suport a les entitats. Saben que hem defensat la seva tasca i el seu compromís i que hem reclamat des de l’oposició un major suport. Destinar, des de l’administració, una persona que els pugui ajudar en tràmits per aconseguir subvencions, que els proporcioni la documentació necessària per resoldre les qüestions jurídiques. També donar suport a les activitats que les entitats organitzen i permetre una línia directa amb l’ajuntament. Recolzar entitats que en determinats moments organitzen esdeveniments internacionals perquè tinguin un espai adequat i no perilli la seva continuïtat per motius econòmics. El campionat d’Escalèxtric i d’Slots en són un clar exemple. Cal valorar la potenciació de la marca “Igualada” i el ressò que pot tenir en la premsa i la TV.

Hem de donar més relleu a les nostres festes populars i tradicionals. Ens cal enfocar-les de forma diferent perquè esdevinguin molt més participatives. Fomentar, també una major implicació del teixit cultural ciutadà. S’ha demostrat que les festes organitzades per entitats, la majoria sense afany de lucre, tenen molt més èxit i la gent se sent més satisfeta. Hem de ser més constants amb les nostres festes nacionals. Els hem de donar el caire reivindicatiu que, dissortadament encara, han de tenir: Sant Joan, Sant Jordi, la Diada de l’11 de Setembre....

La Festa Major, la nostra Festa Gran. Volem que sigui més gran encara, mes participada, i no només pels igualadins, sinó que hauria de ser un referent a l’Anoia i també a les comarques properes. Per nosaltres, una Festa Major no pot ser només una suma d’actes, l’un darrere l’altre en un atapeït programa d’activitats organitzades només per l’Ajuntament.

Per a nosaltres, la Festa Major és una cosa que transcendeix, que va molt més enllà. Per a nosaltres és també una manera de ser, de viure la ciutat, de sentir-se’n orgullós. Que tots els igualadins se sentin orgullosos de la seva ciutat i de la seva festa, dependrà, en bona manera, de com puguin col·laborar en l’organització. A Igualada hi ha hagut experiències d’activitats organitzades directament per entitats que han tingut un gran èxit de participació i que els ciutadans s’han sentit molt més pròpies. Fem-ho possible, no hi posem traves.

ERC té un model municipal propi que està fent realitat a molts municipis de Catalunya on governa; un model sostenible, emprenedor i participatiu, un model que es basa en el concepte republicà de relació amb el ciutadà: proximitat, honestedat i eficiència.
“Proximitat, honestedat i eficiència”: aquesta és, per nosaltres, la recepta d’una altra manera de fer i d’entendre la política. Perquè no n’hi ha prou de canviar allò que es fa sinó que cal canviar també com es fa.

Aquest any hem commemorat els 25 anys d’ajuntaments democràtics. El procés de recuperació de les nostres institucions no va ser fàcil, i cal recordar l’esforç de totes aquelles persones, homes i dones, que el van protagonitzar. Ara, 25 anys després, podem dir que ha acabat un període i s’obren nous reptes. La societat catalana actual es troba davant d’una nova etapa que, si bé proporciona incertesa, també ofereix oportunitats, i no les podem deixar escapar.

La principal d’aquestes oportunitats és aconseguir un veritable aprofundiment democràtic; arribar fins allà on els alcaldes de fa dues dècades no podien arribar perquè el sistema democràtic era encara massa tendre. Ara, el polítics, estem moralment obligats a posar totes les eines necessàries per aconseguir aquesta democràcia més participativa. És per això que estem convençuts que hem d’acostar l’administració pública als ciutadans perquè se la sentin com a pròpia i hi participin, perquè hi hagi una interacció real, perquè s’estableixin veritables complicitats. Perquè se sentin copartíceps dels èxits que la ciutat assoleix gràcies a una bona acció de Govern, perquè ens demanin explicacions si s’han fet malament les coses des dels diferents càrrecs de responsabilitat política.
La societat civil organitzada ja ha fet la seva feina. Igualada és per tant a mig camí d’aconseguir un model de ciutat així. Perquè Igualada ha estat i és una ciutat viva, de ciutadans participatius, proactius. ¿Com s’explicaria, si no, que el teixit associatiu de la nostra ciutat fos tan ric i variat? Igualada té, amb un centenar llarg d’entitats, una societat civil veritablement organitzada: associacions i col·lectius de persones compromeses que dediquen hores i esforços a aportat el seu gra de sorra a la millora de la ciutat. Ens cal, però escoltar-los, ens cal treballar perquè els seus esforços no caiguin en un sac foradat, ens cal posar totes les eines que necessitin al seu servei. Cal també que ens escoltin: que comparteixin els reptes, il·lusions i problemàtiques dels govern municipal. N’hem d’aprendre molt, d’aquests ciutadans compromesos. Però abans hem de teixir aquesta complicitat que només podrem aconseguir amb un govern transparent i àgil en la gestió.